CATALUNYA

Avui, com cada dia, m’aixeco al ritme del despertador. Un despertador, cal dir-ho, dissenyat per algú amb ganes de putejar a la resta de mortals, obligant-nos a començar el dia amb un soroll més semblant a un avís de bomba que a un “bon dia, és hora de posar-se en marxa”.

 

Amb els ulls mig tancats surto del llit amb un ritme que denota les poques ganes que tinc de llevar-me, i em dirigeixo a la cuina, gairebé en estat de somnambulisme, a posar en marxa la cafetera Nespresso i a preparar-me un Trieste que m’acabi de despertar del tot.

 

Mentre el cafè fa el seu curs aprofito per rentar-me la cara i mirar per la finestra per saber si avui toquen sandàlies o botes d’anar a la neu. Sí, el temps últimament ja les té aquestes coses, deu estar fent una crida mundial per posar de moda alguna cosa així com combinar l’anorac amb les xancletes de platja. Qui sap, en aquest terreny no se sap mai si acabarem per posar-nos les calces per sobre els pantalons seguint l’últim crit de la moda més fashion . Sigui com sigui, avui decideixo que el temps està boig i que tan li fot què em posi que, de ben segur, o passaré calor o passaré fred.

 

Torno a la cuina, agafo el meu cafè, i m'assec davant l’ordinador a repassar l'actualitat,  no sigui cas que el món hagi fet un gir de 360º mentre jo dormia plàcidament i funcioni a la perfecció, i jo estigui aquí amb el meu cafè quan podria estar amb un bon gintònic celebrant-ho. Ja fa temps que intento no llegir diaris; els trobo massa parcials i, a més, el 90% de les notícies em fan començar el dia encara amb més mal humor del que és habitual (Nest, records). Així que obro el twitter. Allà, com a mínim, entre desgràcia i desgràcia hi ha alguna piulada sarcàstica, i alguna parida de l’idiota de torn que no té res millor a fer, que camuflen una mica tanta merda concentrada.

 

I, de cop i volta, com si s’haguessin complert els pitjors dels presagis em trobo el titular que tan temia haver de llegir: EL CONSELL DE MINISTRES APROVA LA LOMCE. Ara ja no sé si em ve més de gust la tassa de cafè o un cigaló de salfumant. Així, amb un obrir i tancar d’ulls, tota la colla de fatxes recalcitrants, retrògrads i antidemocràtics que tenim al govern –per majoria absoluta per més inri, això requereix un altre cigaló de salfumant, i doble- han tirat pel terra dècades d’esforços de generacions senceres de mestres que han lluitat per un sistema educatiu que, per fi, EDUQUÉS i no ADOCTRINÉS.

 

En una de les notícies publicada per La Vanguardia , llegeixo que la senyora Cospedal diu això: “la labor de los docentes de enseñar a las generaciones venideras no solo contenidos, sino también a querer y defender a su país”, i els meus ulls salten de les òrbites començant a projectar una ira pròpia d’un assassí en sèrie. La labor de los docentes?! Què cony ha de saber aquesta dona de la nostra labor. Permeti’m dir-li, senyora de Cospedal, que la labor d’un mestre va molt més enllà d’ensenyar continguts, i tant que sí, però encara més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país que està comerciant amb quelcom tan sagrat com l’educació dels seus nens, convertint-la en un producte de compra-venda. Molt més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país on els seus dirigents són la màxima expressió de la corrupció i l’engany. Més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i defensar un país on encara es fan homenatges als franquistes i nazis.  On es rescaten bancs i es deixen morir persones.

 

La nostra labor al capdavant de les aules, senyora De Cospedal, va molt més enllà de tot això. La nostra labor com a mestres es limita a donar als nens les eines suficients per desenvolupar-se en l’entorn, cada vegada més podrit, que els esteu deixant com a herència. És la voluntat de formar aquests nens amb uns valors suficients per saber que no seguiran cap dels vostres passos. És crear persones que PENSIN a través de les seves pròpies idees sense que ningú, seguint un autoritarisme vomitiu herència del vostre amo i senyor, n’hi vulgui imposar unes altres. És posar la democràcia, el respecte i l’empatia com a principis fonamentals del nostre ofici.

 

I deixi’m dir-li també una última cosa: no ho aconseguiran. Som molts els que estimem la nostra professió, i els que estem compromesos amb totes les generacions predecessores que han dignificat el nostre ofici. Si a nosaltres ens toca continuar la lluita s’hi pot ben pujar de peus que la continuarem. Ho vaig dir fa dies a twitter: mentre quedi un sol mestre que estimi la seva professió no hi haurà LOMCE, tancs o ministres que valguin per fer-nos canviar un model educatiu que funciona. Així que, molt educadament, li dic que pot anar arrugant un a un tots els papers de la Ley Orgánica de la Mejora de la Calidad Educativa, que ja té collons també el refotut nom, i anar-se’ls posant un a un per on més de gust li vingui perquè JO NO ACATO.

 

I per si li sorgís qualsevol problema derivat de la llengua, li ofereixo molt amablement el traductor CATALÀ-LAPAO que han posat a disposició del poble.

 

Total, que se m’ha refredat el cafè. Almenys una cosa tinc a agraïr-li al senyor Wert: ara ja no tinc el dilema de la vestimenta.

 

Avui, com no pot ser d’una altra manera, em vestiré de dol. 

He vist aquest text a adolescents.cat i he decidit posar-lo aquí perquè estic totalment d'acord amb aquesta noia i no ho podria haver explicat millor. Em sento molt orgullosa del meu país CATALUNYA i de tots els CATALANS i CATALANES! 

Esta línea son palabras que dices, las tengo todas en mi cabeza escuchaba una voz ángeles en ti. Cuando me sujetabas habían sentimientos que nunca debí sentir significaban todo para mí y fue un error. Ahora necesito luz en mi corazón, luz en mis pies luz en tus ojos para que puedan sentir lo que siento yo ahora por ti. Sabias como debilitarme, sabias que era frágil, tenias que tener cuidado con lo que decías. Con cada palabra sabias que me derrumbaba, tenias el control de mi corazón. Era fácil de derrumbar y fácil de romper con cada movimiento mi mundo tiembla, quería que evitaras que me desintegrara. 

Prometiste no dejarme, cuando te necesitara, todo era tan nuevo parecía muy bueno para ser cierto, ¿Podrías ser realmente un lugar seguro para dar mi corazón? , Necesitaba luz en mi corazón en mis pies, y luz en tus ojos para que sintieran lo que yo sentía. 

Soy frágil.
Soy tonta.
Soy muy ingenua.
Y me rompieron el corazón.

Está mal, todo está mal. Ya nada es igual como hace 10 años atrás.Antes lloraba por mis muñecas, hoy lloró por un amor que tal vez no valga la pena. Antes no podía parar de sonreír, hoy mis sonrisas son falsas. Antes pensaba que mi mamá era perfecta, hoy sé que tiene más defectos de los que pensaba y que a veces no quiero ser como ella. Antes odiaba estar sola en la oscuridad, hoy es mi lugar favorito. Antes creía que mis amigos y yo estaríamos juntos por siempre, hoy sé que las palabras así como los recuerdos se los lleva el viento. Antes creía en los cuentos de hadas hoy sé que son falsas historias con finales felices creadas para que los niños no tuvieran miedo de crecer. Antes mi mama me daba un beso de las buenas noches, y así podía dormir tranquila y feliz, hoy lloró cada noche hasta quedarme dormida. Antes era una niña ilusa y feliz, esa a la que le podías contar cualquier historia y como una ingenua te la creería, hoy soy un adolescente que vive encerrada en sus cuatro paredes aterrada por el mundo en el que vive, que teme ser juzgada por la sociedad solo por pensar diferente. Hoy puedes contarme miles de historias, sin embargo ninguna te la voy a creer. Antes despertaba feliz por un nuevo día, por mis nuevas aventuras. Hoy despierto aterrada por el día que me espera. Antes sonreía, hoy mataron mi sonrisa. Antes de 10 años era una niña feliz y contenta. Hoy….hoy no sé ni quien soy.

Podré hacer tantas estupideces como el nivel de mi estupidez me permita. Podré arrepentirme una, otra y otra vez. Y tal vez doscientas veces más y yo sin darme cuenta. Podré cometer errores o podré hacer daño a la gente sin tener la intención. 
Tal vez yo no sea perfecta, pero hay algo que sí que hice bien, tener a la persona perfecta a mi lado...

ANOREXIA

Cuando veas a una anorexica, antes de empezar a críticarla, piensa que tu la reduciste a este estado, tu con tu pandilla de "amigos" habeis criticado, reido, burlado y aprovechado de ella solo por que era diferente. Es verdad, ella dejo de comer y empezo a sacar la comida ella sola. Pero fue por tu culpa. Por llamarla gorda, fea, estupida, anormal, feto, etc... Ella solo queria sentirse bien, queria sentirse querida y guapa. Y que por lo menos una vez en su vida la hubieran llamado guapa. Cuando empezo a hacerde daño nadie la paro, mas bien fue lo contrario. Le empezaron a decir que estava mas delgada, que estava mejor, mas guapa.Como ella queria, asi no paro, hasta reducirse a nada. A si que si vas a criticar piensatelo dos veces, porque yo no podia dormir por la noche pensando que le hecho daño a una persona.

¿ALGUIEN QUE ME RESCATE?

Que venga a por mí y me recoja en sus brazos amables.
Que me diga que hoy soy especial.
Que no haga que me esconda de lo que llevo dentro.
Que me apriete fuerte y me sonría con ternura y amor.
¿Hay alguien que me quiera por ahí?
Mi secreto pesa. Lo llevo atado al cuello con una soga que cada día aprieta un poco más. Siento esa cuerda invisible cuando cierro los ojos y cuando los abro. Cuando miro, cuando ando, cuando tiemblo y cuando estoy en mi cuarto en la soledad de una noche que no me deja dormir.
Quisiera ser feliz pero no puedo. No puedo. No puedo.
Y le prometo a todo el mundo que quiero: quiero ser feliz. De verdad. Pero ¿puedo serlo alguien sabiendo que no puede tener lo que más desea?
Debo conformarme. Pasar a otra página del libro. Ignorar lo que dicta mi corazón. Decidir de una vez por todas que todo está perdido.
Admitir el final.
Sin embargo, no es tan sencillo renunciar. No es nada fácil olvidar que lo que sientes no se va a ir, que se va a quedar.
Y mañana al despertar volveré a sentir la misma impotencia y la misma angustia por seguir sintiendo lo que siento.

Este fragmento lo he copiado de el libro "Buenos dias princesa" de Blue Jeans, os recomiendo este libro porque yo me lo estoy leyendo ahora aun no lo he acabado pero por lo que he leido os puedo decir que me encanta, me siento identificada con algunos de los personajes y ocurren situaciones que nos pueden pasar a todos y yo valoro mucho esto en un libro. Os recomiendo este libro. Más adelante os recomendaré otros libros. Gracias a todos por leer y comentar si os habeis leido el libro o no, si os ha gustado... besos a todos!

Esta es la portada del libro: 

ESPECIAL FRASES

Avui he entès que el trist no és tenir poc, sino no ser capaç d'apreciar el que tens.

Què importa el que pensen els altres? L'única persona  que tindrà que estar sempre amb tu ets tu.

Hi ha una gran diferència entre rendir-se i entrendre que ja va ser prou.

I si provem a somriure malgrat tot?

Sóc tan feliç que si "estornudo" em surt confeti.

No sóc estranya... sóc edició limitada!

Madurar es donar-te compte de que l'amor de la teva cida no és un príncep no una princesa, sino que és una persona perfectament imperfecta.

El problema fou donar-li importància a coses que no la tenien.

Admet-ho, tu també t'inventes una vida perfecta en la teva ment abans de dormir.

I em dóna ogual que vingui Déu i s'entrometi, no penso ensopegar a mig metre de la meta.

No l'abandonis després d'ilusionar-la, i si ho fas almenys dóna-li una explicació.

Potser oblidis les paraules exactes, però mai el que et van fer sentir.

Estimar no té un perquè, ja que estimar és EL perquè.

Algu  dia tot tindrà sentit. Així que de moment només limitat a somriure als problemes i a seguir pensant que tot pasa per una raó.

La teva llibertad acaba on comencen els drets dels altres.

No desatinguis a algú que t'importa, perquè un dia se n'anirà i te'n penediràs.

Queda't amb la persona que entent les teves estupideses, no amb qui et demani que las canviïs.

Les millors persones, solen no saber que ho són.

És unaestupidesa permetre que algú et faci plorar quan hi ha persones desitjant veure't somriure.

Per aquelles amigues que t'acompanyen en els teus moments de bogeria!

Tienes ese "no se que" que me encanta.

No te des por vencido, ni cuando te hayan vencido.

La gente no es consciente del daño que pueden hacer sus estúpidas palabras, pero eso no justifica nada.

La mejor forma de ser feliz, es no compararte con el resto.

Cuando te pregunten por lo que pasó dirás que no fue para tanto, que ahora es mucho mejor, que hace tiempo que me has olvidado. Sabes muy bien que no. Se que sigues recordándolo todo.

Estas cansado de una vida que te gusta, pero no te llena tanto como para no camibarla.

¿Tienes idea de lo que es ser torturado por tu propia mente?

Luna quiere ser estrella y no piensa con claridad.

¿Porque callar, si nací gritando?

Davant del mirall

Si piques al dèbil no ets el més fort, només ets un covards que se les dóna de valent. Si t'ho empasses tot. no et sents inferior, doncs mira-ho així. es veu que tu ets millor. So no dius res, si et quedes al marge, que sigui per elecció, no vindran a buscar-te. Si et sents sol, si ara estàs perdut, no et preocupis, trobaràs els teu camí.
Vols trobar aquella pedra, aquella pedra amb la que t'entrebanques i et caus de boca al terra de nou? La vols conèixer? Mira-la, està allà, no la veus? Davant del mirall.
Mira-la fixament. Li tens por? És la teva creació, aquesta va ser la teva elecció en el seu moment, afronta amb això, no t'arrepenteixis de res, si no t'agrades avui, ja t'agradaràs demà, perquè les coses cambien per bé o per dolent. Si ahir la vas cagar, arregla-ho avui, però no et deprimeixis, no caiguis al terra i ni se't acudeixi buscar en el cel.

RES ÉS EL QUE SEMBLA

Moltes vegades a la vida, creuràs que la gent és qui no és, creuràs que et veuen d'una manera en què no et veuen, i quan t'adones d'això, canvies. Deixes de mirar als altres com algú superior i comences a mirar-los als ulls, de tu a tu, d'igual a igual, deixes de tenir por al què diran i fas simplement el que tu vols, sense que res ni ningú t'hagi d'empènyer a fer-ho, una crítica et pot portar a intentar canviar alguna cosa de tu que t'agrada, però oblida això, deixa'ls parlar i segueix vivint, sent feliç, que per això estàs en aquest món, no has vingut aquí per fer feliç als altres, només a tu mateix. Encara que recorda: la teva llibertat i els teus drets acaben on comencen els dels altres. Sigues feliç, però no a costa dels altres, per tu mateix.

Amor

Fumar? mueres 10 años antes, beber: mueres 30 años antes, enamorarte de alguien inútilmente: mueres cada día, ¿Que pasa cuando se abrazan el amor y la muerte? ¿Se muere el amor? ¿O se enamora la muerte? Tal vez la muerte moriría enamorada y el amor amaría hasta la muerte, y luego que pasa con la distancia? La distancia es como la edad, Si hay amor no tiene importancia y la poesía que es? Que es poesía? ¿Y tu me lo preguntas? La poesía.. eres tu, tanto que por una mirada tuya, un mundo; por una sonrisa, un cielo; por un beso.. eh.. yo no se que te daría por un beso!.. jdsubfudhb.

Critiques

Em pregunto perquè la gent critica tant, la necessitat que tenen de fer-ho i la raó per la qual ho fan. M'agradaria veure a la gent que critica tant com es sentirien si els critiquessin a ells tot el dia. La gent critica als altres moltes vegades sense que els coneguin de res, per exemple quan et trobes algú pel carrer que va vestit totalment diferent a com vesteixes tu i no t'agrada el critiques, encara que no ho diguis ho penses i això no està bé. Els humans tenim la necessitat de criticar a les coses diferents a com som nosaltres i a les coses desconegudes, crec que abans de criticar als altres ens haurien de criticar a nosaltres mateixos perquè potser estem dient que una persona és falsa i els primers falsos som nosaltres. Hauríem de pensar les coses abans de dir-les perquè encara que sembli que a la persona no l'importa i no li afecta en realitat si que l'afecta i molt. També es pot criticar a la gent a les esquenes i això és pitjor encara ja que la gent no se n'adona fins que algú li diu.

Institut

La gent es pensa que l'època de l'adolescència és de les millors ja que vas a l'institut i t'ho passes bé amb els amics. En el meu cas m'ho passo bé amb les amigues, sóc bastant popular, diuen que sóc guapa i es podria dir que aparento que sóc molt feliç i que sempre ha sigut tot així, però no sempre ha sigut així i no gaire gent ho sap. La gent es pensa que ho sap tot de tu només per tenir-te agregat al facebook i veure't pel pati de l'escola però no és així. A mi una nena a 5è de primària em va començar a molestar i m'ha fastiguejat durant 3 anys però ja fa gairebé 10 mesos que em vaig enfrontar amb ella i ara només em mira malament però no intenta posar a la gent en contra meu. Amb això el que vull dir és que a l'institut hi hem de passar moltes hores a la setmana i no pot ser que algú vingui i ens vulgui molestar no ho hem de permetre ni els hem de tenir por ens hem d'enfrontar en ells i els hi hem de dir el que pensem i sudar del què ens diguin, no ens coneixen, no saben com som, llavors perquè ens ha d'importar el que ens diguin o ens facin?