dissabte, 25 de gener del 2014

MEJORES AMIGAS

Cuando estés triste, nos sentaremos con una botellita de Fernet con Coca, o vino, o vodka con speed… y te ayudaré a planear la venganza contra el maldito perro hijo de puta que te puso así.
Cuando sonrías, sabré que por fin te acostaste con alguien. y voy a decir….por fin mija!!!
Cuando estés asustada, te diré con todo mi corazón: ‘no jodas… madurá!!!
Cuando estés preocupada, te diré mirándote a los ojos: jodete eso te pasa por andar caliente, ahora te aguantás!!
Cuando estés confundida, conversaremos y te haré ver que debés quedarte con el que esté mas bueno!
Cuando estes aburrida , te llevaré al cine  te dejaré elegir la película que más te guste! 
Cuando creas que vas a quedarte solterona, te haré dar cuenta que el amor te llega cuando menos lo esperas!
Cuando estés enferma… ni te me acerques, cuando mejores, me avisás, salimos y hablamos, gracias, pero no quiero que me contagies.
Cuando te caigas, me cagaré de la risa todo el día por lo boluda que sos !! 
Cuando estés viejita…. te llamaré de vez en cuando para recordar viejos tiempos, pero…ni loca voy a tu casa!! no vaya a ser que me pidas que te bañe, o que te alimente, o que te cambie el pañal !!!!!!! Vieja chota! 
Algún sabado a la tarde saldremos a tomar un tecito a la confiteria de moda, pintadísimas: con el labial por fuera del borde de los labios, las cejas pintadas con delineador y olor a crema cara. No te preocupes, tendré las fuerzas suficientes para empujar tu sillita de ruedas…
Disfruta del hombre equivocado mientras llegue el Indicado!!!! y seguramente no vas a estar preparada para su llegada  porque siempre llega en el momento menos esperado!!!!
Y recuerda que yo siempre estaré ahí para ayudarte porque para eso estan las amigas.

dissabte, 7 de setembre del 2013

ADOLESCENCIA

¿Sabes? No es solo un dolor, son muchos dolores unidos, que forman una bola de depresión. Adolescencia, todos hablan de ella, los niños la desconocen, los adolescentes la desperdiciamos y los adultos la extrañan. Pero, ¿quién nos entiende? si ni nosotros nos entendemos. Buscamos amor, pero luego sufrimos. Nos ilusionamos, pero nos desilusionamos enseguida. Juzgamos, criticamos, pero no superamos. Seguimos modas, para sentirnos mejor. A veces todo es blanco, luego es negro. Deseamos tener un físico en vez de un talento. Queremos todo sin tener que hacer nada. ¿Quién sabe lo que nos pasa por la cabeza? ¿quién entiende lo que es enamorarse de un idiota? ¿quién sufre por amor, por familia, por estudios y aún así tiene una sonrisa dibujada? ¿Quién tiene cambios en el cuerpo, quién se siente inferior, quién se siente marginado, quién sabe lo que es caerse una, y otra, y otra vez? ¿Quién tiene que soportar el mal humor de los profesores, que descargan sus problemas en las clases? ¿quién empieza a tener responsabilidades, empezar a crear un futuro, caer en la triste realidad de que no existen los espías super secretos de las películas ni las princesas, que tienes que llegar mas lejos sin decepcionar a sus padres? Dime quiénes somos los que tenemos toda esa presión, la que NINGÚN adulto entiende, esos que dicen que ya pasaron por nuestra edad, pero no entienden que no es como antes. Para ellos solo nos emborrachamos, nos drogamos y somos vagos. ¿Dolor? Todos lo sentimos. Pero el peor dolor es la decepción, es la desilusión, es caer en la realidad. Es saber que si te duermes en el sofá, te levantas ahí. Si no vistes bien, das asco. Si llevas capucha, eres ladrón. Si sigues tu sueño, se ríen de ti. Si andas en skate, te drogas. Si no tienes celular, no existes. Si piensas distinto, te marginan. No es fácil ser adolescente, pero es el aprendizaje más grande que vamos a tener en nuestras vidas. Son las experiencias que vamos a contarle a nuestros hijos y nietos. Son las cosas que marcan y quedan para siempre, y solo se viven una vez. Una caída es una lección, y de eso se trata la adolescencia, de caerse y reírse, porque te puedes levantar y sabes que no será la primera ni la última caída. Es ahora o nunca.

dissabte, 6 de juliol del 2013

Harta

Estoy harta de todo, bueno no de todo solo de la gente.                                                                  Estoy harta de que siempre haya alguien que me este criticando, y sobretodo estoy harta de intentar cambiar para agradar a los demás cuándo a la unica persona a la que le tengo que agradar soy yo misma. No tengo que agradar a nadie que no sea yo el problema esque me he dado cunta demasiado tarde.                                                                                      Estoy harta de la gente que se cre mejor por el hecho de ser popular y de tener mucha gente alrededor que les admire pero estoy seguro que pocos de estos aon realmente sus amigos.                                                                                                                                                        Estoy harta de las chicas guapas que solo por el hecho de tener un cuerpo 10 piensan que pueden ir llamqndo gorda y fea a las otras chicas que alomejor no son las mas guapas del inatituto pero son muy bienas chicas y inteligentes.                                                                       Estoy harta de los esteriotipos de que cuando una chica es guapa o rubia ya tiene que ser tonta o que las pelirrojas son raras y las morenas unas putas.                                                    Estoy harta de muchas cosas y muchas conductas de la gente pero se que yo no puedo hacer nada se tienen que dar cuenta ellos mismos de sus errores.

dissabte, 18 de maig del 2013

CATALUNYA


Avui, com cada dia, m’aixeco al ritme del despertador. Un despertador, cal dir-ho, dissenyat per algú amb ganes de putejar a la resta de mortals, obligant-nos a començar el dia amb un soroll més semblant a un avís de bomba que a un “bon dia, és hora de posar-se en marxa”.
 
Amb els ulls mig tancats surto del llit amb un ritme que denota les poques ganes que tinc de llevar-me, i em dirigeixo a la cuina, gairebé en estat de somnambulisme, a posar en marxa la cafetera Nespresso i a preparar-me un Trieste que m’acabi de despertar del tot.
 
Mentre el cafè fa el seu curs aprofito per rentar-me la cara i mirar per la finestra per saber si avui toquen sandàlies o botes d’anar a la neu. Sí, el temps últimament ja les té aquestes coses, deu estar fent una crida mundial per posar de moda alguna cosa així com combinar l’anorac amb les xancletes de platja. Qui sap, en aquest terreny no se sap mai si acabarem per posar-nos les calces per sobre els pantalons seguint l’últim crit de la moda més fashion . Sigui com sigui, avui decideixo que el temps està boig i que tan li fot què em posi que, de ben segur, o passaré calor o passaré fred.
 
Torno a la cuina, agafo el meu cafè, i m'assec davant l’ordinador a repassar l'actualitat,  no sigui cas que el món hagi fet un gir de 360º mentre jo dormia plàcidament i funcioni a la perfecció, i jo estigui aquí amb el meu cafè quan podria estar amb un bon gintònic celebrant-ho. Ja fa temps que intento no llegir diaris; els trobo massa parcials i, a més, el 90% de les notícies em fan començar el dia encara amb més mal humor del que és habitual (Nest, records). Així que obro el twitter. Allà, com a mínim, entre desgràcia i desgràcia hi ha alguna piulada sarcàstica, i alguna parida de l’idiota de torn que no té res millor a fer, que camuflen una mica tanta merda concentrada.
 
I, de cop i volta, com si s’haguessin complert els pitjors dels presagis em trobo el titular que tan temia haver de llegir: EL CONSELL DE MINISTRES APROVA LA LOMCE. Ara ja no sé si em ve més de gust la tassa de cafè o un cigaló de salfumant. Així, amb un obrir i tancar d’ulls, tota la colla de fatxes recalcitrants, retrògrads i antidemocràtics que tenim al govern –per majoria absoluta per més inri, això requereix un altre cigaló de salfumant, i doble- han tirat pel terra dècades d’esforços de generacions senceres de mestres que han lluitat per un sistema educatiu que, per fi, EDUQUÉS i no ADOCTRINÉS.
 
En una de les notícies publicada per La Vanguardia , llegeixo que la senyora Cospedal diu això: “la labor de los docentes de enseñar a las generaciones venideras no solo contenidos, sino también a querer y defender a su país”, i els meus ulls salten de les òrbites començant a projectar una ira pròpia d’un assassí en sèrie. La labor de los docentes?! Què cony ha de saber aquesta dona de la nostra labor. Permeti’m dir-li, senyora de Cospedal, que la labor d’un mestre va molt més enllà d’ensenyar continguts, i tant que sí, però encara més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país que està comerciant amb quelcom tan sagrat com l’educació dels seus nens, convertint-la en un producte de compra-venda. Molt més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país on els seus dirigents són la màxima expressió de la corrupció i l’engany. Més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i defensar un país on encara es fan homenatges als franquistes i nazis.  On es rescaten bancs i es deixen morir persones.
 
La nostra labor al capdavant de les aules, senyora De Cospedal, va molt més enllà de tot això. La nostra labor com a mestres es limita a donar als nens les eines suficients per desenvolupar-se en l’entorn, cada vegada més podrit, que els esteu deixant com a herència. És la voluntat de formar aquests nens amb uns valors suficients per saber que no seguiran cap dels vostres passos. És crear persones que PENSIN a través de les seves pròpies idees sense que ningú, seguint un autoritarisme vomitiu herència del vostre amo i senyor, n’hi vulgui imposar unes altres. És posar la democràcia, el respecte i l’empatia com a principis fonamentals del nostre ofici.
 
I deixi’m dir-li també una última cosa: no ho aconseguiran. Som molts els que estimem la nostra professió, i els que estem compromesos amb totes les generacions predecessores que han dignificat el nostre ofici. Si a nosaltres ens toca continuar la lluita s’hi pot ben pujar de peus que la continuarem. Ho vaig dir fa dies a twitter: mentre quedi un sol mestre que estimi la seva professió no hi haurà LOMCE, tancs o ministres que valguin per fer-nos canviar un model educatiu que funciona. Així que, molt educadament, li dic que pot anar arrugant un a un tots els papers de la Ley Orgánica de la Mejora de la Calidad Educativa, que ja té collons també el refotut nom, i anar-se’ls posant un a un per on més de gust li vingui perquè JO NO ACATO.
 
I per si li sorgís qualsevol problema derivat de la llengua, li ofereixo molt amablement el traductor CATALÀ-LAPAO que han posat a disposició del poble.
 
Total, que se m’ha refredat el cafè. Almenys una cosa tinc a agraïr-li al senyor Wert: ara ja no tinc el dilema de la vestimenta.
 
Avui, com no pot ser d’una altra manera, em vestiré de dol. 

He vist aquest text a adolescents.cat i he decidit posar-lo aquí perquè estic totalment d'acord amb aquesta noia i no ho podria haver explicat millor. Em sento molt orgullosa del meu país CATALUNYA i de tots els CATALANS i CATALANES! 

divendres, 17 de maig del 2013

Esta línea son palabras que dices, las tengo todas en mi cabeza escuchaba una voz ángeles en ti. Cuando me sujetabas habían sentimientos que nunca debí sentir significaban todo para mí y fue un error. Ahora necesito luz en mi corazón, luz en mis pies luz en tus ojos para que puedan sentir lo que siento yo ahora por ti. Sabias como debilitarme, sabias que era frágil, tenias que tener cuidado con lo que decías. Con cada palabra sabias que me derrumbaba, tenias el control de mi corazón. Era fácil de derrumbar y fácil de romper con cada movimiento mi mundo tiembla, quería que evitaras que me desintegrara. 

Prometiste no dejarme, cuando te necesitara, todo era tan nuevo parecía muy bueno para ser cierto, ¿Podrías ser realmente un lugar seguro para dar mi corazón? , Necesitaba luz en mi corazón en mis pies, y luz en tus ojos para que sintieran lo que yo sentía. 

Soy frágil.
Soy tonta.
Soy muy ingenua.
Y me rompieron el corazón.

diumenge, 12 de maig del 2013

Está mal, todo está mal. Ya nada es igual como hace 10 años atrás.Antes lloraba por mis muñecas, hoy lloró por un amor que tal vez no valga la pena. Antes no podía parar de sonreír, hoy mis sonrisas son falsas. Antes pensaba que mi mamá era perfecta, hoy sé que tiene más defectos de los que pensaba y que a veces no quiero ser como ella. Antes odiaba estar sola en la oscuridad, hoy es mi lugar favorito. Antes creía que mis amigos y yo estaríamos juntos por siempre, hoy sé que las palabras así como los recuerdos se los lleva el viento. Antes creía en los cuentos de hadas hoy sé que son falsas historias con finales felices creadas para que los niños no tuvieran miedo de crecer. Antes mi mama me daba un beso de las buenas noches, y así podía dormir tranquila y feliz, hoy lloró cada noche hasta quedarme dormida. Antes era una niña ilusa y feliz, esa a la que le podías contar cualquier historia y como una ingenua te la creería, hoy soy un adolescente que vive encerrada en sus cuatro paredes aterrada por el mundo en el que vive, que teme ser juzgada por la sociedad solo por pensar diferente. Hoy puedes contarme miles de historias, sin embargo ninguna te la voy a creer. Antes despertaba feliz por un nuevo día, por mis nuevas aventuras. Hoy despierto aterrada por el día que me espera. Antes sonreía, hoy mataron mi sonrisa. Antes de 10 años era una niña feliz y contenta. Hoy….hoy no sé ni quien soy.

Podré hacer tantas estupideces como el nivel de mi estupidez me permita. Podré arrepentirme una, otra y otra vez. Y tal vez doscientas veces más y yo sin darme cuenta. Podré cometer errores o podré hacer daño a la gente sin tener la intención. 
Tal vez yo no sea perfecta, pero hay algo que sí que hice bien, tener a la persona perfecta a mi lado...